Que tenen en comú Siri Hustvedt, Kae Tempest, David Szalay, Leïla Slimani, Douglas Stuart, Elisabeth Strout, Antonio Scurati, Lina Wolff, Iben Mondrup, Kathrine Nedrejord, Rosalinde Munster i Kim Leine?
La seva participació en l'edició d'enguany d'un dels millors festivals literaris que es fan arreu, el Louisiana Literature.
A trenta-cinc quilòmetres al nord de Copenhaguen hi ha un museu que fa gairebé setanta anys que desafia la idea que l'art i la natura han de viure en compartiments separats. És el Louisiana Museum of Modern Art, encaixat entre boscos, prats i escultures que dialoguen amb el mar, on cada mes d'agost, durant quatre dies, converteixen aquest racó idíl·lic en un dels epicentres literaris més singulars d'Europa. Enguany, del 20 al 23 d'agost, el festival Louisiana Literature ha tornat a demostrar per què s'ha guanyat, en només setze edicions, una reputació que altres cites literàries triguen dècades a construir.
Louisiana Literature
El Louisiana Literature no s'assembla a cap altre festival del gènere. No hi ha carpes de fira ni pavellons de congrés, sinó una sala de concerts amb vistes al mar, un jardí d'escultures amb obres de Henry Moore i Alexander Calder, i un llac artificial que, quan cau la tarda, es converteix en un escenari de confessions. La literatura, aquí, no és un producte que es presenta i es ven: és una experiència que es respira i comparteix en una comunió entre autors i participants. El Lousiana aposta per la qualitat per sobre de la quantitat, i això és el que separa Louisiana Literature d'altres grans esdeveniments literaris europeus, molts dels quals han anat creixent fins a convertir-se en aparadors comercials on l'agenda editorial —presentacions, promocions, gires de venda— acaba pesant tant o més que la conversa literària pròpiament dita. Al Louisiana, en canvi, l'entrada als actes és gratuïta amb el bitllet d'accés al museu, la qual cosa desplaça el centre de gravetat: no es tracta de vendre exemplars, sinó de generar un espai de trobada entre el públic i l'obra. Aquest matís, aparentment petit, canvia substancialment l'experiència de qui hi assisteix, i la fa inoblidable i addictiva.
L'edició 2026
L'edició 2026, la setzena des de la creació del festival, ha reunit uns 56 autors i més de 70 activitats al llarg de quatre dies. El fil conductor d'aquesta edició ha estat la idea de transformació, amb un enfocament plenament artístic: del dol transformat en art, de la història convertida en advertència, del dolor privat adaptat al llenguatge públic.
El que ha fet especialment viu el programa d'enguany és com aquests noms internacionals s'han situat al costat d'una presència danesa i nòrdica inusualment forta. Entre les veus daneses més joves hi ha hagut el debut aclamat de Sigrid Adamsson, Skyerne («Els núvols»), novel·la debut centrada en la pèrdua de l'amistat; el debut de Dean Butt amb Vi er rigtige engle («Som àngels reals»), que descriu molt de prop les ferides de la infància, les humiliacions del sistema i l'anhel d'entendre què significa l'amor; Toubab, de Nana Fatou, un recull de poemes agredolços sobre ser una família a través dels continents, sobre el dol, els complexos del salvador blanc i l'eufòria del retrobament; o el debut de Feline Kamber, Foder til høns («Pinso per pollastres») ambientat en un món grotesc i folklòric poblat d'animals i presències quasi demoníaques. Altres autors com Runa Lily Luth i Ulrikke Bak han portat al festival la intimitat digital —el camming, el desig, la vergonya en línia—, mentre que Mikkel Rosengaard ha presentat Hamløber («El muda-pells»), una novel·la sobre l'internet i el doomscrolling protagonitzada per una dona danesa atrapada en l'òrbita d'un provocador nord-americà.
La poesia també ha tingut un pes notable: Søren Ulrik Thomsen, un dels grans poetes danesos vius, ha conversat amb la dramaturga Line Knutzon; Thomas Boberg hi ha portat versos sobre la guerra i l'amor; i Signe Gjessing ha desplegat el seu erotisme còsmic i metafísic, mentre que Ursula Andkjær Olsen i Sophia Kalkau han presentat una peça participativa sobre la mobilització i la superació de la paràlisi en temps de crisi.
Què pot fer encara la literatura?
Al llarg dels quatre dies, el festival converteix repetidament la pregunta clàssica —què pot fer encara la literatura?— en una experiència física: una conversa a la Sala de Concerts es viu de manera concentrada, gairebé cerimoniosa; una lectura al Parc s'exposa al vent i als sorolls del dia; i una vetllada al Jardí del Llac, ja de nit, esdevé quasi mítica.
Louisiana Literature ha tornat a confirmar allò que ja el va distingir des dels seus inicis el 2010: la convicció que la literatura no necessita grans aparells de mercat per generar comunitat, sinó un lloc bell, un temps ben dosificat i una curadoria exigent. En un panorama europeu de festivals literaris cada cop més orientats a la lògica de la fira del llibre —amb estands, signatures massives i agendes de promoció editorial—, la proposta del Lousiana continua sent gairebé una anomalia: un festival petit d'escala, immens d'ambició, on l'art modern, l'arquitectura de vidre i el mar del Bàltic fan de teló de fons per a algunes de les converses literàries més rellevants del moment.
2027...
La pròxima cita ja té data: el museu ha anunciat que Louisiana Literature tornarà l'agost de 2027. I, atenció, perquè les dates són de l'1 al 22 d'agost. Fins llavors, com cada any, moltes de les converses i lectures d'enguany quedaran disponibles a través de Louisiana Channel.
Debat